En això, el Moisès era un mestre. La seva felicitat per jugar a futbol no estava condicionada a cap resultat. Per a ell, l’únic important era poder posar-se l’equipament, les seves botes i sortir al camp cada setmana, sense esperar res a canvi. Probablement, les nostres vides serien molt diferents si sabéssim recórrer camí sota aquesta premissa.

Fragment 2

Ens vam passar la tarda buscant desesperadament aquella esfèrica en l’entramat de conductes de regadiu i desitjant que algun pagès obrís la seva pala de reg i la pilota sortís disparada. Només d’imaginar-me l’escena, em veia llençant-m’hi damunt, violent i sense pensar en les conseqüències, com ho faria un porter en veure la pilota que va dirigida a l’esquadra. Volaria per recuperar-la, mogut per un sentit de possessió i una agressivitat primària incontrolable. Si feia falta, em rebolcaria entre l’alfals, el fang i l’aigua, i subjectaria la pilota al meu pit fins a acabar abraçant-la apassionadament entre els meus braços, prometent-li protecció eterna.

Fragment 3

Dins meu, em sentia fracassat i això em feia pànic. Veia com havia estat un jove adolescent prometedor en el futbol que no va arribar enlloc i un nen al qual de petit li agradava llegir i escriure, però que als setze anys ja treballava a l’obra a causa d’uns resultats acadèmics desastrosos. També sentia que la meva aposta per ser entrenador no m’havia dut més enllà dels infantils del Poal, que mai havia rebut cap trucada d’equips de categoria superior. És cert que tolerava el fracàs com ningú. Però qui diu que la tolerància no fa mal?